1- LLENÇ DE JOSÉ BENLLIURE
TRANSCRIPCIÓ: LLENÇ DE JOSÉ BENLLIURE
La Visió de Sant Vicent Ferrer predicant el Juí Final
Ante usted se encuentra una de las obras más monumentales y singulares de José Benlliure Gil, uno de los grandes nombres de la pintura valenciana y española entre los siglos XIX y XX. Este inmenso lienzo, de aproximadamente seis metros de altura por cuatro de anchura, ocupa un lugar fundamental dentro del patrimonio artístico del Real Colegio de las Escuelas Pías de Valencia.
La pintura que contemplamos hoy es el resultado de una larga evolución artística y simbólica. Su origen se remonta a finales del siglo XIX, alrededor de 1900, cuando Benlliure comenzó a trabajar en una gran composición titulada El Valle de Josafat en el Día del Juicio Final.
El tema procedía de la tradición bíblica y, especialmente, de los textos del profeta Joel, donde se describe el Juicio Final en el Valle de Josafat, cerca de Jerusalén. Benlliure se inspiró en pas
Davant de vosté es troba una de les obres més monumentals i singulars de José Benlliure Gil, un dels grans noms de la pintura valenciana i espanyola entre els segles XIX i XX. Aquest immens llenç, d’aproximadament sis metres d’alçària per quatre d’amplària, ocupa un lloc fonamental dins del patrimoni artístic del Real Col·legi de les Escoles Pies de València.
La pintura que contemplem hui és el resultat d’una llarga evolució artística i simbòlica. El seu origen es remunta a finals del segle XIX, al voltant de 1900, quan Benlliure va començar a treballar en una gran composició titulada La Vall de Josafat en el Dia del Juí Final.
El tema procedia de la tradició bíblica i, especialment, dels textos del profeta Joel, on es descriu el Juí Final en la Vall de Josafat, prop de Jerusalem. Benlliure es va inspirar en passatges que parlen de la resurrecció dels morts, del juí diví i de la separació entre salvació i condemna.
L’obra va ser concebuda com una gran pintura d’exhibició internacional, seguint el model de les enormes teles històriques i visionàries que triomfaven en els grans salons europeus de l’època. El mateix Benlliure buscava repetir l’èxit aconseguit anteriorment amb La Visió del Colosseu, una de les seues obres més celebrades.
Per a preparar aquesta composició, el pintor va desenvolupar un complex procés creatiu. Es conserven fotografies de Benlliure treballant en el quadre en el seu estudi de Roma, així com esbossos, estudis preparatoris i un curiós manuscrit en francés, d’autor desconegut, que descriu minuciosament l’escena del Juí Final i els personatges que havien d’aparéixer en ella.
En aquella primera versió apareixien figures inspirades en la Divina Comèdia de Dante, com Dante i Beatriu, mesclades amb sants, penitents, condemnats i multituds que emergeixen entre cels foscos i paisatges apocalíptics.
Però la història del quadre va canviar per complet anys després.
Amb motiu de la celebració del V Centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer en 1919, Benlliure va decidir transformar profundament l’obra. Va substituir les figures centrals de Dante i Beatriu per la presència monumental del sant valencià predicant des del púlpit de la Catedral de València.
El mateix pintor va explicar aquesta transformació en una carta extraordinària dirigida al dominic Fra Luis Urbano Lanaspa. Hi descriu com va imaginar Sant Vicent Ferrer «com l’Àngel de l’Apocalipsi», apareixent quasi en una visió nocturna, exhortant la humanitat al penediment amb una intensitat sobrenatural.
Benlliure conta que veia mentalment els seus quadres abans de pintar-los, especialment quan es tractava d’escenes fantàstiques o visionàries. Segons les seues pròpies paraules, en quedar-se a les fosques, les imatges apareixien davant d’ell amb claredat, i després tractava de traslladar-les fidelment al llenç.
Per això la figura de Sant Vicent Ferrer adquireix ací una presència quasi teatral i profètica. Observeu el seu gest, la tensió de les mans, la intensitat de la mirada i el moviment del cos. El sant es converteix en l’eix espiritual de tota la composició, separat visualment de la multitud com si parlara des d’una altra dimensió.
Al seu voltant, Benlliure desplega un impressionant repertori d’emocions humanes. La por, l’esperança, el penediment, l’astorament o la fe apareixen reflectits en els rostres i en els gestos de desenes de personatges. L’objectiu era provocar una forta impressió emocional en l’espectador.
L’obra va iniciar després un llarg recorregut internacional. Va ser exposada en ciutats com Múnic, Stuttgart o Leipzig, i posteriorment va continuar viatjant per altres centres europeus com Varsòvia, Cracòvia o Lemberg.
En aquella època, aquestes grans exposicions no solament servien per a vendre obres, sinó també per a consolidar el prestigi internacional dels artistes. Benlliure va utilitzar aquesta monumental obra com una autèntica carta de presentació davant del públic europeu.
Quan l’obra va ser presentada a València en 1919, dins dels actes vicentins celebrats en la Universitat Pontifícia, l’impacte va ser enorme. La premsa valenciana va arribar fins i tot a reclamar públicament que el quadre pertanyera per sempre a València.
Finalment, en 1953, la filla del pintor, Maria Benlliure, va donar el llenç al Real Col·legi de les Escoles Pies de València, complint així el desig de son pare, que a més havia sigut antic alumne d’aquesta institució.
Des de llavors, aquesta obra forma part inseparable de la història del col·legi i del patrimoni artístic valencià.
Hui, més d’un segle després de la seua creació, La Visió de Sant Vicent Ferrer predicant el Juí Final continua impressionant per la seua escala, la seua força narrativa i la seua extraordinària capacitat per a unir pintura, espiritualitat i emoció humana en una única imatge.
2- REIAL COL·LEGI DE LES ESCOLES PIES
TRANSCRIPCIÓ: EL REIAL COL·LEGI DE LES ESCOLES PIES
Abans d’entrar en l’església i contemplar la seua gran cúpula, convé detindre’s un moment en el lloc on ens trobem. El Real Col·legi de les Escoles Pies de València no és solament un edifici monumental: és una institució educativa profundament lligada a la història social, cultural i espiritual de la ciutat.
El seu origen se situa en el segle XVIII, en un moment de transformació de l’ensenyament i de la vida urbana valenciana. L’arribada dels escolapis responia a una necessitat molt concreta: oferir educació als xiquets, especialment a aquells que no podien accedir fàcilment a una formació reglada. L’esperit de Sant Josep de Calassanç, fundador de les Escoles Pies, estava basat en una idea llavors revolucionària: l’educació havia d’estar oberta a tots, unint instrucció, formació humana i vida cristiana.
Les primeres escoles es van instal·lar en condicions molt modestes. Segons recull Daniel Benito, l’edifici que allotjava inicialment els religiosos i els alumnes es trobava en un estat quasi ruïnós, fins al punt que els mestres d’arquitectura consultats van aconsellar buscar un altre local per seguretat. Va ser llavors quan va cobrar un paper decisiu l’arquebisbe Andrés Mayoral, una de les grans figures de la Il·lustració valenciana, qui va impulsar la consolidació del col·legi i va facilitar els mitjans necessaris per a donar-li estabilitat. Si el comte de Carlet va ser promotor de la fundació, Daniel Benito subratlla que el veritable fundador va ser l’arquebisbe Mayoral.
Mayoral no va concebre aquest projecte només com una obra religiosa, sinó com una empresa educativa de primer ordre. El seu interés per l’ensenyament formava part d’una visió més àmplia de progrés social i cultural. Baix el seu impuls es van desenvolupar centres docents, biblioteques i projectes destinats a elevar el nivell intel·lectual i moral de la societat valenciana. En el cas de les Escoles Pies, el seu suport va permetre que el col·legi cresquera i es convertira en una referència educativa.
El col·legi combinava dues realitats complementàries. Per una banda, les escoles públiques, on els xiquets pobres podien rebre instrucció gratuïtament. Per l’altra, el Seminari o Col·legi Andresià, fundat en 1763 pel mateix arquebisbe Mayoral, destinat a la formació de col·legials interns. Aquest Seminari tenia constitució, règim i mestres propis, i oferia una educació àmplia, que incloïa lectura, escriptura, llengua llatina, humanitats, retòrica, aritmètica, geografia, història sagrada i profana, grec, llatí i francés.
La importància del seminari va ser extraordinària. Daniel Benito el presenta com un dels grans models pedagògics del seu temps, fins al punt d’arribar a ser considerat el millor col·legi de les Escoles Pies a Espanya durant el segle XVIII. El seu prestigi va atraure professors destacats i alumnes que més tard ocuparien un lloc rellevant en la cultura, la ciència i la vida pública. Entre els noms vinculats a la seua història figuren Gabriel Císcar i Císcar, José Pizcueta y Gallel o Manuel Sanchis Guarner, entre d’altres.
El lema escolapi, «Pietat i Lletres», resumeix bé l’esperit d’aquest lloc. No es tractava únicament d’ensenyar continguts, sinó de formar persones. L’educació havia d’integrar coneixement, disciplina, sensibilitat religiosa, cultura humanística i compromís amb la societat. En el Seminari Andresià, els col·legials participaven en acadèmies, exercicis literaris i pràctiques formatives que buscaven desenvolupar tant la intel·ligència com l’expressió pública i la vida interior.
Al llarg del temps, el Real Col·legi va ser molt més que un centre escolar. Va ser un espai de cultura, de transmissió de saber i de presència pública en la ciutat. En el barri de Velluters, lligat històricament al treball artesanal i seder, les Escoles Pies van introduir una dimensió educativa que va transformar l’entorn. L’edifici es va convertir en un punt de referència per a generacions de valencians, un lloc on l’ensenyament, la religió, l’arquitectura i la vida urbana es van trobar de manera natural.
Les fonts del segle XIX encara recorden eixa doble dimensió: la monumentalitat del conjunt i la funció social de l’ensenyament. Una guia de 1841 destacava que el col·legi era ampli, ventilat i dirigit per professors savis, i assenyalava expressament que en les seues escoles públiques rebien instrucció gratuïta els xiquets pobres que s’hi presentaven.
Per això, en recórrer hui el Real Col·legi de les Escoles Pies, no visiteu únicament un monument. Visitem una institució que va nàixer per a educar, per a obrir camins de coneixement i per a situar l’ensenyament en el cor de la ciutat. L’església, la cúpula, el claustre, el quadre de Benlliure i els espais del col·legi formen part d’una mateixa història: la d’un lloc on l’arquitectura es va posar al servici d’una missió educativa, cultural i espiritual.
Eixe és el veritable sentit del Real Col·legi: un espai monumental, sí, però també una memòria viva de l’educació valenciana.
3- ESGLÉSIA DE SANT JOAQUIM
TRANSCRIPCIÓ: ESGLÉSIA DE SANT JOAQUIM
L’església de Sant Joaquim constitueix una de les grans obres mestres del classicisme espanyol del segle XVIII i un dels espais arquitectònics més singulars de València. Integrada en el conjunt del Real Col·legi de les Escoles Pies, va ser concebuda com el gran centre espiritual i simbòlic de la institució fundada pels escolapis en la ciutat, en un moment de profunda transformació cultural impulsada per la Il·lustració i el naixement de l’academicisme valencià. La seua monumental cúpula, visible des de nombrosos punts del centre històric, es va convertir des de l’inici en una de les grans fites urbanes de València.
La construcció del col·legi va començar en 1739 gràcies a l’impuls decisiu del comte de Carlet i, especialment, de l’arquebisbe Andrés Mayoral, gran mecenes il·lustrat de la ciutat i principal protector de la fundació escolàpia valenciana. L’edifici del col·legi va quedar acabat en 1742, però l’església monumental es va projectar posteriorment com a culminació espiritual i arquitectònica del conjunt.
La concepció de l’església va respondre plenament als ideals del nou classicisme acadèmic promogut des de les acadèmies de belles arts europees i, a Espanya, des de la recentment creada Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran i la posterior Acadèmia de Sant Carles de València. Enfront del dinamisme emocional del barroc, la nova arquitectura aspirava a recuperar la claredat geomètrica, la proporció, l’estabilitat i l’equilibri inspirats en l’Antiguitat clàssica.
En aquest context va nàixer l’església de Sant Joaquim: un espai construït des de la raó geomètrica i la monumentalitat simbòlica. La seua planta circular i la seua gran cúpula remeten directament al Panteó d’Agripa a Roma i a altres grans models clàssics reinterpretats des de la sensibilitat il·lustrada del segle XVIII. L’arquitectura es converteix ací en una manifestació d’harmonia matemàtica i espiritual.
El projecte va estar vinculat a importants arquitectes i artistes valencians del moment, entre ells José Puchol i Antonio Gilabert, una de les figures fonamentals del neoclassicisme valencià i responsable també de la gran reforma clàssica de la Catedral de València. L’església representa un dels exemples més avançats del nou llenguatge acadèmic desenvolupat en la ciutat durant la segona meitat del segle XVIII.
La seua impressionant cúpula, d’aproximadament 24,5 metres de diàmetre i prop de 48 metres d’alçària total, està considerada una de les més grans d’Europa construïdes íntegrament en fàbrica de maó. La seua estructura constitueix una autèntica proesa tècnica i arquitectònica. La perfecta distribució de càrregues, la puresa geomètrica de l’espai i la progressiva verticalitat dels ordes arquitectònics generen una poderosa sensació d’ascensió i lleugeresa monumental.
Un dels aspectes més singulars de l’edifici és el seu tractament de la llum natural. L’arquitectura no utilitza la llum únicament com a element funcional, sinó com un autèntic material constructiu capaç de modelar l’espai i reforçar la seua dimensió simbòlica. La llum penetra de manera acuradament dirigida a través de la llanterna superior i de les finestres del tambor, banyant progressivament les escultures, els ordes arquitectònics i la gran rotonda interior.
La decoració escultòrica de l’església va ser realitzada en gran part per Ignacio Vergara, una de les figures més importants de l’escultura acadèmica espanyola del segle XVIII i director de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Són obra seua els evangelistes monumentals i el gran relleu de l’altar major. També hi va participar el seu germà José Vergara, un dels grans pintors valencians de l’academicisme il·lustrat, autor de la pintura principal de l’altar.
L’interior de l’església reflecteix perfectament els ideals del classicisme acadèmic: claredat compositiva, jerarquia espacial, monumentalitat serena i equilibri entre arquitectura, escultura i llum. La verticalitat de l’espai condueix visualment cap a la gran llanterna superior, reforçant simbòlicament la idea d’ascensió espiritual.
La recent restauració integral de la cúpula ha permés recuperar gran part del seu esplendor original i estudiar en profunditat tant el seu comportament estructural com els seus sistemes constructius històrics. La intervenció va incloure estudis tridimensionals, anàlisi de materials, recuperació artesanal d’elements ceràmics i consolidació estructural de nombrosos sectors danyats. El projecte va ser reconegut amb el Premi Europa Nostra 2026, un dels màxims reconeixements europeus en conservació del patrimoni cultural.
Hui, l’església de Sant Joaquim i el Real Col·legi de les Escoles Pies continuen sent un espai viu on arquitectura, història, espiritualitat i cultura continuen dialogant amb la ciutat. El monument acull visites culturals, activitats educatives, concerts i noves experiències artístiques que permeten redescobrir un dels grans tresors patrimonials de València des d’una mirada contemporània.